divendres, 2 de desembre del 2016

Fidel Castro: De Revolucionari a Dictador......

                Fidel Castro ja es mort i enterrat, be de fet ha estat incinerat. Les cendres del "Comandante" van sortir del ministeri de les Forces Armades Revolucionaries per recorre el camí a la inversa, de la "caravana de la llibertat" que l'any 1959 amb Fidel Castro al capdavant va entrar a Santiago de Cuba per proclamar la victòria de la Revolució Cubana que va enderrocar la dictadura de Batista. Començava aleshores el que havia de ser un moviment d'alliberament socialista. La dictadura de Fulgencio Batista va agafar el poder arran d'un cop d'estat que va enderrocar al govern de Carlos Prió Socarràs. Aquest cop d'estat va ser reconegut pels Estats Units, la qual cosa va provocar que Castro pogués reunir a una colla de joves membres de la "Juventud del Partido Ortodoxo que protagonitzarien l'assalt al "Cuartel Moncada". Castro va denunciar al general Batista davant el Tribunal de Urgència per haver violat la Constitució. Els tribunals van rebutjar la demanda i va ser llavors quan Castro va entendre que la lluita armada era l'única sortida per la lluita revolucionaria. L'any 1953 Fidel, el seu germà Raúl i Abel Santamaria van comandar tres grups van intentar assaltar el "Cuartel Moncada", l'hospital civil i el Palau de Justícia. L'intent va fracassar i Fidel va poder escapar a Sierra Maestra amb alguns dels seus homes. Van ser apressats dies mes tard i Fidel castro va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. Va ser alliberat amb l'amnistia general de 1955. Fidel Castro es va exiliar als Estats Units i després a Mèxic.

                 Al 1956 amb el finançament d'ajuts particulars sobretot d' Aureliano Sànchez Arango, ex-ministre de Prió, va tornar a Cuba amb 82 membres de l'anomenat "Movimiento 26 de julio" amb l intenció d'envair l'illa. Al mateix temps un grup encapçalat per Frank País havia de prendre Santiago de Cuba. L'intent va fracassar en ser sorpresos per l'exercit. Fidel Castro, el seu germà Raúl, el Che Guevara, Juan Almeida i Camilo Cienfuegos amb una colla de guerrillers van haver de fugir a Sierra Maestra per començar la lluita revolucionaria contra Batista. Fidel Castro va nomenar comandants al Che, al seu germà Raúl, a Cienfuegos i a Almeida i es va anomenar a sí mateix "comandante en Jefe". Al 1957 Fidel va signar el "Manifiesto de Sierra Maestra" on es comprometia a fer eleccions per tots els càrrecs de l'estat sota les normes de la constitució de 1940 per entregar el poder al candidat escollit. Després del triomf de la revolució aquesta manifest va ser "paper mullat". El 1 de gener de 1959 es va proclamar la victòria de de la revolució després de derrotar a l'exercit de Batista, malgrat que aquest rebia el suport d'armes dels Estats Units. El 8 de gener Fidel Castro entra a la Havana i pronuncia el discurs de la victòria.

                 Després del triomf revolucionari el nou president es Manuel Urrutia que designa com a primer ministre José Miró Cardona i Fidel Castro es anomenat Comandante en Jefe de les forces armades i se li encomana la tasca de reorganitzar els instituts armats de la República de Cuba. Per Castro el principal objectiu ja era aplicar les mesures que hauria aplicat si hagués triomfat l'assalt al "Cuartel Moncada". Des dels primers dies es comencen a jutjar en el "tribunals revolucionaris" als militars i col·laboradors de Batista. Alguns van ser condemnats a mort, cosa que va despertar moltes crítiques als mitjans de comunicació internacional. El propi Castro va criticar un temps després aquests judicis.
El 7 de febrer de 1959 el govern promulga la llei fonamental de la República que manté vigents alguns postulats de la Constitució de 1940. Davant la mala maror que hi ha al govern Urrutia nomena Fidel Castro com a primer ministre el 16 de febrer. El 17 de maig es promulga la primera Llei de Reforma Agraria que va confiscar totes les propietats de mes de 420 hectàrees d'extensió. Va fundar l'Institut de Reforma Agraria, la Imprenta Nacional de Cuba i l'Institut Cubà d' Art i Industria Cinematogràfics. A mitjans de juliol de 1959 dimiteix del càrrec argumentant que les seves discrepàncies amb el president posava en perill el procés revolucionari. Davant el clamor popular, Urrutia va haver de dimitir i el nou president, Osvaldo Dorticós el va tornar a nomenar primer ministre.
L'aprovació de la Reforma agraria va causar malestar als Estats Units i als propietaris cubans. Des de finals de 1959 el president Eisenhower va aprovar diverses mesures per emprendre accions encobertes contra Cuba i contra el mateix Fidel Castro. Entre aquestes accions hi havia també la promoció directe a les organitzacions contrarevolucionàries de l'interior de Cuba. Al febrer de 1960 el vice-primer ministre soviètic Anastas Mikoyan visita Cuba i ofereix un crèdit de 100 milions de dòlars, a banda de signar la compra de sucre i la venda de petroli.
L'explosió d'un vaixell francés carregat amb armes destinades a Cuba amb un balanç de cent mort i dos-cents ferits obliga a Fidel Castro a dir que comprarà armes a qui les hi vulgui vendre i acusa als Estats Units del sabotatge. Mentre Eisenhower prepara homes per una possible invasió de Cuba, la URSS re-empren les relacions diplomàtiques suspeses per Batista. Les desavinences amb els Estats Units van en augment quan el govern cubà confisca les refineries de Texas Oil, Shell i Esso. Dos dies mes tard Estats Units rebaixa la quota de mercat del sucre cubà a territori nord-americà. El senat USA faculta al president Eisenhower a suspendre tota ajuda a paisos que confisquin bens o propietats d'estats units. Com a resposta el Consell de ministres cubà atorga al president i al primer ministre a confiscar-les. A l'agost Castro anuncia la confiscació d'un grapat d'empreses nord-americanes incloent les companyies elèctriques i de telèfons.
Al setembre va exposar la primera declaració de la Havana en resposta a la censura que va rebre a la Organització d' Estats Americans per haver reiniciat relacions amb la URSS. Això va suposar el seu aïllament amb la resta de paisos excepte Mèxic. El 28 de setembre Fidel proposa constituir un sistema de vigilància per detectar i denunciar als enemics de la Revolució.
El 15 d'octubre Castro va disposar la confiscació de la propietat urbana que va afectar interessos ianquis. Washington va prohibir les exportacions cap a l'illa, i va reduir a zero la quota de sucre. Finalment el 3 de gener de 1961 els Estats Units i Cuba van trencar les relacions diplomàtiques.
Al gener de 1961 sota el mandat de Kennedy els Estats Units preparen la invasió de l'illa, a Cuba s'inicia la Campanya per acabar amb l'analfabetisme que afectava 1 milió de persones. El 15 d'abril 8 avions bombardegen aeroports militars cubans. Castro va declarar al funeral per les víctimes del bombardeig que els ianquis no els hi perdonaven haver fet una revolució socialista tan a prop de casa. Fins aleshores la ideologia de Castro era un enigma. La Cia disposava informes segons els quals "Els comunistes consideren a Castro un representant de la burgesia". El mateix Castro havia negat en diverses ocasions cap apropament a les idees comunistes.
El 17 d'abril es produeix el desembarcament diverses e tropes nord-americanes i malgrat que l'expedició va sortir de Guatemala i els soldats van ser reclutats entre llatins, Kennedy va haver de reconèixer la participació del seu govern. El 30 de novembre Kennedy va autoritzar l'operació Mangosta que inclouria guerra econòmica, subversiva, de intel·ligència, etc.
El 2 de desembre de 1961 Fidel anuncia que "amb orgull i satisfacció, soc marxista-leninista i ho seré fins l'últim dia de la meva vida". Arran d'aquella declaració Cuba va ser expulsada de la OEA i Fidel proclama la Segona Declaració de la Havana on qualifica la OEA de ser un ministeri de colònies ianquis.
El set de febrer Estats Units va imposar sobre Cuba un embargament comercial, econòmic i financer.

                Aquest enfrontament amb els Estats Units va fer que la Unió Soviètica donés suport al govern revolucionari de Cuba perquè era la base necessària per donar empenta a noves revolucions pro-soviètiques als paisos americans. La proximitat de Florida feia de Cuba el lloc estratègic perfecte per situar míssils tàctics nuclears per amenaçar als USA en contrapartida als que els americans tenien situats a Turquia amenaçant la URSS. El desplegament dels míssils fou descobert i els Estats Units van bloquejar l'illa per evitar l'arribada dels vaixells soviètics. Malgrat que Jruschov va advertir Kennedy que els vaixells no s'aturarien, a primera hora del matí van fer marxa enrere. Castro va demanar a la Unió Soviètica que es respectessin les seves demandes en la negociació per evitar la instal·lació de míssils soviètics a l'illa. Aquestes demandes es basaven en cinc punts: fi del bloqueig, fi de la guerra bruta, fi dels plans subversius, fi dels atacs pirates i retirada de la base Naval de Guantànamo. El mandatari soviètic només va proposar a Kennedy el desmantellament dels míssils a canvi de la garantia que no envairia Cuba i la retirada dels míssils a Turquia. Castro es va sentir molest perquè les demandes cubanes no van ser ateses.

                Fins aqui el Fidel Castro revolucionari que havia d'alliberar al poble cubà de la dictadura de Fulgencio Batista. Tot i haver-se compromès a celebrar eleccions en el termini d'un any, el cert es que després de 18 mesos del triomf de la Revolució, el govern va descartar fer-les amb l'argument que els governs anteriors havien estat corruptes i afavorint els interessos dels Estats Units i perjudicials pel poble cubà. No va ser fins al 1974 que es van celebrar les primeres eleccions i des de llavors s'han celebrat regularment però son unes eleccions una mica "particulars". Els no afins al govern les han qualificat directament de fraudulentes. El sistema de partit únic fa que el Partit Comunista de Cuba sigui l'únic partit legalitzat a l'illa i es el que esta al poder des de 1965 amb Fidel Castro i des de 2008 amb el seu germà Raúl Castro. L'oposició o dissidència cubana gairebé no existia fins als anys 90, tret d'algunes figures individuals. es a partir de la dècada dels 90 quan s'han organitzat grups d'oposició al règim castrista. Malgrat que aquestes organitzacions demanen canvis de manera pacifica alguns dels seus dirigents han estat empresonats i acusats de perillositat  social i han estat perseguits. Molts han estat perseguits per exercir el dret de llibertat d'expressió. Molts han hagut fe fugir a l'exili. Els Castro els acusa de ser mercenaris de l'imperialisme d' Estats Units. Durant el govern revolucionari han estat molts els cubans que han fugit de Cuba cap els Estats Units que el govern cubà ha justificat amb la llei que permet als  cubans que toquin terra a residir legalment als Estats Units. La veritat es que Fidel Castro va mantenir tancats a la presó a persones per pensar diferent, ha violat força vegades els drets humans ha perseguit i evitat la premsa, radio i TV lliures va afusellar adversaris polítics i ha impedit un sistema de justícia independent. Ell primer i després el seu germà porten 57 anys al poder sense haver passat per les urnes. No es pot obviar però que tan el sistema sanitari com educatiu son l'enveja de molts altres paisos del mon. Però aquests beneficis socials no justifiquen la manca d'un dels drets bàsics de tota persona com es la llibertat. I a la Cuba dels Castro, aquesta llibertat ha estat dictada des de 1965 fins al 2008 per Fidel Castro.

                Aquesta setmana alguns dirigents de la CUP han viatjat a Cuba per retre el darrer homenatge a la figura de Fidel Castro. Alguns polítics d' ERC han fet declaracions lloant al dictador, tot i que des del partit s'han afanyat a dir que son opinions personals i el seu portaveu Sergi Sabrià ha dit que ells defensen les llibertats i valors republicans i la Cuba dels Castro esta molt lluny d'aquests valors. I es que sembla que a alguns se'ls fa difícil reconèixer a un dictador, quan es de la seva "corda". De tota manera ara Fidel Castro ja es mort i com diríem a qualsevol persona D.E.P.. Esperem que el seu germà Raúl obri Cuba al mon. De moment Cuba i els Estats Units han restablert relacions diplomàtiques. Veurem que passa d'ara endavant sense la figura de Fidel.



                                                                                                           Ànec  Lluc