De sobte van apareixer uns quants cuiners espanyols,que sembla que ja eren coneguts arreu,però que a partir d'aleshores van passar a ser considerats com "cuiners estrella",i no perque tinguesin l' estrella "michelin" ,sino perque és van convertir en mediàtics.Arzak,Berasategui, Ruscalleda,Arola,el propi Arguiñano,,Adrià i ultimament els germans Roca encapçalen els rankings de millors cuiners del mon.
Quasi bé tots ells regenten els seus propis restaurants,on aconseguir una taula pot ser poc menys que impossible,i les reserves és fan d'un any per l'altre.Tots ells són, més que cuiners "creadors" d'allò que s'anomena "cuina de vanguardia" on el que menys importa és la quantitat de menjar o que quedis fart.Jo sempre dic que a aquets llocs,s'hi ha d'anar amb la panxa plena,perque sino al sortir,acabaràs a un McDonalds.
Només entrar a un lloc d'aquets,ja t'adones que,menjar no saps que menjaràs,pero saps que la targeta de crèdit la deixaràs tremolant.De seguida ve el "maitre" o "cap de sala" que t'acompanya a la taula. A la taula hi acostuma a haver-hi una espelma,( que penses,mira per si marxa la llum ) o un gerro amb flors seques,i quan agafes la carta,a no ser que ja hi hagis estat altres vegades no entens res.Sovint has de preguntar al "maitre" o cambrer que t'expliqui que és cada plat.(Quina mania de canviar el nom dels aliments).I si us hi fixeu,quasi tots els plats porten incorporada la frase " a la reducción de ", que al principi no saps que vol dir,però quan veus el menjar al plat,ho entens de seguida.
Els plats acostumen a ser com "rodes de carro" de colors vistosos,encara que també és frecuent que siguin negres i fins i tot quadrats o rectangulars.El menjar esta colocat estrategicament al mig del plat,i et preguntes si de debó cal un plat tan gran.Quan t'ho acabes,sents la temptaciò de dirli al cambrer que t'ha agradat i que ja et pot portar el plat sencer, (com quan et donen a tastar el vi.) ,però t'aguantas i dius que ho has trobat molt bó. ( Lo de trobar,a vegades és literal,perque l'has hagut de buscar.) Això si,he de reconeixer que la decoraciò dels plats és molt original i meritoria,tenint amb compte la poca quantitat de "chicha " que s'hi posa.A la "cuina de vanguardia" és ben bé veritat que la cuina entra primer pels ulls.
Sovint,a mig apat,surt el Cheff al menjador a preguntar-te com va el dinar/sopar,i tú mentres contestes mecànicament que molt bé,penses que això també t'ho cobraràn.
Els noms dels plats,mereixen un capitol a banda perque n'hi ha que son autentics prodigis de la imaginaciò.Si no ets un gourmet avançat i frequentes aquets llocs,cosa que si no tens una bona cartera es impossible,a vegades no saps ben bé,que menjaràs fins que no ho veus quan et porten el plat a taula.Una mostra d'això és la descripció que fa l'humorista Leo Harlem en un dels seus monòlegs on descriu un postre com " Tembladera de leche y huevo,al golpe de calor,en su baño de azucar caramelizado",i et porten un "flam" de tota la vida.
No seré jo però qui negui o tregui el mèrit d'aquets cuiners,que més que cuiners els podriem anomenar,investigadors de la cuina,perque més enllà de buscar i experimentar amb sabors,textures,colors,aromes,incoporen noves substancies i tota mena d'aparells que fa uns anys ningú pensava que podien servir per cuinar.Ara és normal parlar en l'ambit culinari d'ampolles de nitrogen liquid,o fins i petits bufadors per fondre o caramelitzar.També s'han incorporat a la cuina una gran varietat d'herbes i fins i tot flors comestibles.
De tota manera,i digueu-me antiqüat,però jo preferixo la cuina cassolana tradicional,on et foties uns plats,plens a vessar i on hi sucaves mitja barra de pà.Potser no era tan saludable pel colesterol,l'àcid úric,etc.,però que carai,la vida son quatre dies i dos ja han passat.
Ànec Lluc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada